Avui se'ns ha presentat una situació d'aquelles que posa en entredit la flexibilitat. El cas és que ha tornat un antic alumne que no havia aparegut durant tot el trimestre sense avisar. Segons ens ha dit, ha estat treballant en un poble - cosa que ja li feia molta falta, doncs duia força temps sense ingressos!
La primera reacció ha estat animar-lo a esperar a l'inici del nou trimestre, donat que ja falta molt poc per tancar aquest i ell se n'ha perdut la major part. La motivació per fer-ho així era bàsicament per protegir-lo davant els canvis que es pogués trobar, donat que és un alumne amb moltes dificultats per consolidar el que sap.
Una simple frase ens ha bastat per desmuntar la nostra posició: "...si tengo trabajo no vengo, pero si no tengo trabajo lo mejor que puedo hacer es estar aquí. Si tu dices yo esperar, espero, pero en casa no haré nada...". Està clar, és una frase que se li ha repetit més de mil vegades en els darrers tres anys!
La resposta ha estat convidar-lo a entrar i que ja veuríem com li va, sempre érem a temps d'esperar.
Un cop més, haver llegit sobre altres experiències m'ha estat molt útil per a justificar aquesta decisió i per convertir una acció rutinària, com és exigir compromís i formalitat, en una inflecció en el meu aprenentatge.
Les persones adultes tenen el seu propi procés que no pot amotllar-se fàcilment a les exigències homogeneïtzadores dels serveis als que acudeixen. És necessari entendre aquest fet i adaptar-s'hi, mirant de potenciar al màxim les experiències educatives emancipadores mentre les persones assisteixen per tal de fomentar la seva autonomia en l'aprenentatge. Elles i només elles són qui pot donar una continuïtat a la seva experiència educativa.
Oferir un espai estable, amb una dinàmica de treball oberta, és essencial des d'aquest punt de vista.
