Tal vegada ajudi si em presento una mica, així, si els companys i companyes llegiu aquest primer article us serà més senzill entendre l'abordatge d'aquest segon pràcticum (que per cert, realitzo al meu centre de treball).
Des de fa més de 7 anys, treballo com educador orientat a l'alfabetització informàtica primer i, tot seguit a l'orientació laboral. L'empresa on ho faig, el Consorci RIBA, es dedica a la rehabilitació integral de barriades de Palma en risc d'exclusió social. He treballat al Polígon de Llevant i ara estem a l'equador de la nostra intervenció al Camp Redó (centrant-nos especialment en un conjunt d'habitatges de protecció oficial del temps del franquisme, en un estat de conservació força deplorable).
De la primera fase del meu treball - l'alfabetització informàtica - me'n vaig emportar la sensibilitat vers la tensió entre l'hipertrofia digital i tecnològica de la nostra societat i la pràctica real de la població. Mentre ens omplim la boca amb l'extraordinari avanç que suposa l'ús de les TIC en les diferents àrees (fet que no discuteixo), aquest avanç s'acompanya amb l'ampliació de l'esquerda digital, sobretot amb les persones que ja havien nascut als anys 80.
En aquesta segona fase - l'orientació laboral - m'he trobat amb la cruesa del mercat de treball i més durant aquest darrer any i mig o dos. La quantitat de gent que em trobo que dos anys en darrera tenia feina estable i ara està esgotant les ajudes de l'atur, sense cap perspectiva d'ocupar-se!
Entre tota aquesta gent, la sorpresa més gran ha estat descobrir que hi ha moltes persones que podem considerar analfabetes, bé totals, bé funcionals... persones que han arribat a la cinquantena sense poder interpretar el codi de les paraules escrites. Cert que moltes d'elles són persones nouvingudes de països on la taxa d'alfabetització no és tant alta com la d'aquí, però també hi ha moltes persones d'aquí que no poden utilitzar la lectura i l'escriptura com a canal de comunicació efectiu.
Així, des de fa un temps vam iniciar un taller d'alfabetització. A hores d'ara el taller ha passat per diferents moments que exposaré en altres entrades, però tenim la sensació que encara falta donar una volta de rosca per aconseguir una dinàmica generadora d'autèntics aprenentatges. Aquest és el motiu pel què m'he decidit a utilitzar aquest espai de pràcticum, al final de la llicenciatura per abordar aquest aspecte i intentar millorar la pràctica.
Després de les primeres lectures, crec que he assolit un punt de partida interessant. Un inici de viatge amb una barca ferma, que espero em permeti aproximar-me a la realitat.
A hores d'ara, hi ha dues preguntes que no puc respondre: com aprèn a llegir una persona adulta? i com podem contribuir de forma efectiva en el seu procés? Aquestes seran les guies. Però cal que expressi encara quin és el meu posicionament respecte la competència lecto-escriptora.
Crec que és una competència emancipadora i necessària dins una societat justa. Penso que el text és un element de propietat col·lectiva, requisit d'accés a gran part de la cultura, però que pot convertir-se en eina de dominació si no s'equilibren els nivells de competència dels diferents integrants d'una societat.
Penso que l'aprenentatge de la competència dins l'edat adulta ha d'anar molt lligat al propi bagatge de vida i al context actual de l'aprenent. És igualment important parar atenció a no crear jerarquies associades al nivell de competència. El conductor/a del taller no pot assumir el rol d'expert sense afectar a l'autoconcepció dels participants com a aprenents, sovint molt baixa.
D'aquesta manera, el plantejament del taller ha de defugir les similituds amb l'escola i explorar una nova configuració. Penso que actualment aquest és el major repte del meu projecte.
Durant el procés, intentaré combinar aproximacions teòriques i intervencions pràctiques: situant-me primer en el lloc d'observador i després des de la intervenció directa amb el grup. Miraré de compartir aquí la història d'aquest procés.
Ens llegim... sabeu que podeu deixar comentaris!
Hola, comparteixo el teu estat de sorpresa per l'alt nivell d'analfabetisme en alguna de les seves branques. Fa un temps vaig estar en un centre penitenciari, també en educació d'adults, i nois de 24 i 25 anys amb feines sabien escriure el seu nom... a dia d'avui encara em sorprenc que durant la seva escolarització OBLIGATÒRIA ningú s'intereses ni fes res .... fins ara
ResponEliminaSí, sembla que l'escola no acaba de resoldre aquest aspecte. De fet, els resultats dels estudis comparatius PISA ja ho indiquen força clar, no?
ResponEliminaDesitjaria que amb aquest pràcticum i el que pugui desprendre-se'n, pugui arribar a entendre millor el procés i, qui sap, arribar a revertir-lo a l'escola.
M'agrada que parlis de presó, desconec completament l'àmbit, però penso que podria ser una bona plataforma des de la que treballar la lectoescriptura. L'altre dia llegia en una revista un article sobre els pressos i la lectura i em van venir al cap els qui no saben llegir.
Hola Xavier!
ResponEliminaComparteixo algun dels teus interrogants sobre l'aprenentatge de la lectoescriptura en persones adultes. Durant aquests dies de pràctiques m'ha anat sorprenent moltíssim les diferències que hi ha d'una escola d'adults a una escola d'educació infantil i primària. No és comparable en quasi res!! A més, encara se'm formes més interrogants si intento comprendre com aprenen a llegir i escriure persones adultes estrangeres... com t'he anat dient, estic buscant bibliografia que em pugui ajudar a comprendre per tenir una base teòrica sobre la qual plantejar les millores, sort de tu que ja n'has fet un bon recull!! I estic fent una ullada! gràcies per compartir!